vinum

Els directius del Barcelona són un símbol de poder de la societat civil, i esdevenen referents per a moltíssimes persones que directa o indirectament els segueixen les passes.

Em va dir el senyor Lasierra, des de la seva atalaia, aquest antic taulell de l'Eixample que li confereix un estadi de privilegi per a l'observació del mercat, que el públic està poc preparat per apreciar el valor dels grans vins. Tant és així, em deia, que en una junta del Barcelona que varen televisar, per l'interès (morbós) que poden tenir unes imatges de la interioritat del govern de l'entitat més popular del país, a la taula hi havia RAIMAT Abadia. I eus aquí el comentari del senyor Lasierra: "si aquests senyors, els que representen el poder social a la ciutat, reguen la taula amb un vi corrent com aquest, el públic, que en bona mesura els imita, o almenys els té en compte, els prendrà com a exemple, i identificarà aquest producte com una referència de qualitat". El senyor Lasierra considera que els directius del Barcelona representen un estament social superior, i que d'haver ensenyat un vi de més categoria contribuirien a la promoció del producte, en la seva diversitat, complexitat i qualitats.
Sense desmerèixer el RAIMAT Abadia, un producte industrial exelent, la reclamació del senyor Lasierra és comprensible, perquè ell, des de l'experiència del botiguer de colonials, i ultramarins (avui més popularment coneguts com a delicatessen), està veient que, d'una banda, el sector del vi s'ha renovat, ha invertit en la qualitat dels productes, s'ha especialitzat i ha cregut en el valor de la terra per a la producció de productes especials; amb la corresponent repercussió en el preu dels vins, que ha augmentat considerablement. Per una altra part, però, i tot i que el públic ha entrat en el joc del coneixement del vi, hi ha un cert desfassament entre l'oferta i la demanda, i encara més, entre l'oferta, rica, però cara, complexa i difícil de comunicar, i la capacitat del mercat per entendre-la. Per això, en aquest context d'exés d'oferta de qualitat, el senyor Lasierra reclamava de líders socials com els directius del Barcelona que mostressin els seus gustos, presumiblement de nivell superior.
El debat està servit i, més enllà d'introduir el dubte sobre el gust dels directius del Barcelona, la qüestió és la següent quin espai hi ha al mercat per als productes que sobrepassen els límits de complexitat i costos dels vins industrials?
Vaig posar la pregunta sobre la taula, ahir, dinant, a Vic, a Cal U (un d'aquests restaurants del grup Osona Cuina). El Miquel Bofill ens va convidar a dinar, a un viticultor, a mi i a un distribuïdor. I vàrem donar un tomb a la discussió, sense concloure res de concret. Vàrem especular amb la possibilitat que RAIMAT hagués fet ús de la seva infraestructura de RRPP per aparèixer en aquelles imatges, fet que per altra banda, provablement aproximaria molt els directius del Barcelona amb la massa social que els segueix i els convertiria més en semblants que en superiors (era una decisió premeditada?). Podria ser, senzillament, que l'empresa que els organitzà el dinar, per una reunió de treball com aquella i segons el pressupost establert, hagués escollit aquest producte, comercial, industrial, i amb una bona relació qualitat-preu.
Però, en tot cas, la reclamació del senyor Lasierra té un cert sentit: si els líders consumeixen vins de baix cost, qui representarà els productes complicats, perquè ell els pugui vendre?

Referencias:

Dirección para referencias