vinum

El camí del vi és llarg. Me n’interessa una visió, la que posa èmfasi en la història sociològica, perquè el vi ha evolucionat amb nosaltres.

Vull, avui que fa molts dies des de la darrera anotació al bloc, fixar-me en un camí sociològic, d’implicacions històriques, culturals i territorials.
El perfil del consumidor de vi és variable segons l'edat i la ubicació geogràfica. Hi ha tendències generals reflectides per les estadístiques; tanmateix, el motiu d'aquesta reflexió és, precisament, incidir en els matisos que s'amaguen darrere de la veritat estadística.
A Barcelona, per agafar una referència significativa quant a tamany de població, hom pot trobar-se amb un segment de població, el de més de seixanta anys, que entén el vi com un element imprescindible dels àpats. En ells hi ha una continuïtat total, el vi és un element indispensable del menjar i en tot cas, al llarg de la vida han anat incorporant altres complements (la cervesa és el més evident, normalment com a refresc). El segment de població que el succeeix, els que avui són la generació instal•lada i activa, entre els quaranta-cinc i els seixanta anys, han patit un cert esbiaixament. Hi ha entre ells un percentatge important que ha deixat de tenir el vi com un element indispensable; el mantenen com un ingredient d'ús social indiscutible però l'han suprimit de la quotidianitat. Això sí, per ells és una referència clara del passat immediat: els seus pares menjaven sempre amb vi. La generació que els segueix, els que tenen entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys, en un percentatge molt significatiu han abandonat el vi en els àpats, i han introduït l'aigua envasada, els refrescos i la cervesa. El vi, per a ells és una referència relativament llunyana. En molts casos, els seus pares ja van deixar de consumir-lo habitualment i han de remuntar-se a les referències que els arriben dels avis.
Aquesta història del consum, discutible i matisable (és només una impressió intuïtiva), es pot lligar amb els formats dels envasos que paulatinament s'han anat utilitzant: el porró a la taula és una imatge del passat, en desús, sobretot en l'entorn urbà. O la bota (del racó?), impensable en els habitatges d'avui (i ja, també, d'ahir). La garrafa, en canvi, encara molt comercialitzada, està vivint, provablement, el seu darrer episodi. Ha fet servei de contenidor casolà per als vins de consum diari durant molt de temps. I d'unes dècades ençà, els embotellats s'han obert camí, amb una àmplia gamma de preus i varietats. En tot cas, les circumstàncies (la dimensió dels habitatges, el ritme de vida i els estils de consum), determinen els formats dels productes; però, potser, a vegades, també, els formats influeixen sobre els usos i costums. I així, l'ús que es fa del vi que ens arriba embotellat és diferent del que es feia amb aquell que teníem a la bota.
Però aquest anàlisi de l'evolució dels estils de consum del vi va lligat a una sociologia del territori i de les migracions. Tornant a prendre Barcelona com a referència, i com a centre d'estructuració social, observarem que el pas de les generacions ha anat construint un barceloní que, o per part dels pares, o per part dels avis, té algun origen rural (els avis són de Manlleu, els tiets són de Mont-ras, al costat de Palafrugell, els meus pares són de Vidreres, un amic del meu avi va venir de Tremp, als anys seixanta i setanta, de la Terra Alta i del Matarranya van arribar pobles sencers a Barcelona, la dona del senyor Lasierra és d'un poble de prop de Maella) i això ens apropa a una tradició vitivinícola clara en alguns casos i, en tot cas, a un passat en el qual el vi formava part de l'alimentació. La tradició, la cultura, que ens vé de lluny, d'un llarg camí, que hem recorregut plegats, és antiga i àmplia, avui es concentra i se sintetitza en les grans conurbacions, però es nodreix en un passat atomitzat i sòlid.
El porró ha deixat de ser-nos útil, perquè mengem molt sovint fora de casa, i encara, quan sopem, poques vegades ens agrupem (per alimentar-nos d'un mateix broc) sinó que sovint ens asseiem a menjar per etapes, segons els horaris de cadascú. Però el vi, en sí mateix, és una referència sòlida, que reconeixem com a pròpia.

Referencias:

Dirección para referencias