vinum

En aquest acte d’examen que fem a una ampolla de vi abans de consumir-la hi ha un ritual curiós de desconfiança


Per què tastem el vi? En tot cas, és una acció curiosíssima. Devem tenir integrat un principi de desconfiança, perquè l’acte del tast, a la taula, és un examen final a un producte que ha passat per uns controls acurats, tant des del punt de vista sanitari com des del punt de vista tècnic, i fins i tot, quan arriba a nosaltres, sovint, el sedàs de la crítica gastronòmica ja n’ha donat el veredicte. Però cada vegada som més els que davant d’una ampolla de vi tenim integrat un gest examinador, i sovint per trobar-hi defectes.
Aquesta actitud inquisitorial és curiosíssima, i amb el menjar fem el contrari. És difícil imaginar algú examinant un plat abans de menjar-lo. De fet, es fa difícil imaginar la circumstància. El cas és que amb el menjar tenim una actitud molt natural, l’agafem i ens el posem a la boca. Si alguna cosa ens agrada molt provablement en farem un comentari favorable, per la sorpresa que ens hagi causat, però l’analítica que fem davant del vi, amb el menjar ens l’estalviem, ens fiem del que tenim al plat i, crec, som molt menys exigents. Crec que amb el menjar ens fiem de les autoritats sanitàries com a principi elemental, i després deixem una mica de marge per a la poesia del gust, que ens permet engalanar les nostres reunions socials; però en el fons és l’entorn, el servei i la companyia els que ens ajuden a construir el clima del qual el menjar és eix.
Insisteixo que si amb el menjar som flexibles (perquè ho som), i permisius, i ens enduem a la boca una enorme varietat de productes i textures sense abans fer-los un examen organolèptic que en tot cas deixem per a experts, deu ser que ens regim per un principi de confiança que en el cas del vi se’ns gira del revés. Parlava jo aquesta setmana amb un xicot, el Quintín, que regenta un restaurant a Tarragona, i em va donar una resposta interessant a aquesta qüestió. Creu ell que el nostre coneixement del vi és deficient, i a la meva objecció, preguntat-li si sobre el menjar tenim també un coneixement deficient em va donar un raonament interessant. Eus-lo aquí: el menjar ens el posem a la boca des del naixement mateix, i aquest hàbit ens ha anat proporcionant el criteri, que ens aporta la seguretat. Si ho comparem amb la nostra relació amb el vi (i ara més que abans), que se’n comença a consumir a una edad ja madura, amb els hàbits adquirits i amb la informació sensorial desenvolupada, haurem de reconèixer que tenim un problema imposible: als 25 anys, amb el paladar ja format, davant d’un producte del qual es diuen tantes coses, som incapaços de tenir una actitud natural. En paraules del Quintín, “estem en pilotes” i necessitem seguretat externa, recomanacions i dades que ens ajudin a decidir que allò que anem a ingerir és com cal.
I els líders del sector fan disseccions cada vegada més complexes, que traslladen al públic com a mostra del camí a seguir. Ser consumidor de vi és un repte complicat.

Referencias:

Dirección para referencias