vinum

Si parlem de vi genèricament, la pregunta sobre la quantitat serà un indicador de la importància que té per a nosaltres, individualment i col·lectiva: quant de vi prenem?

Fa quinze dies, encara no, vaig anar d'excursió al Priorat, a passar el matí. Sortint de Valls, passant per Reus i enfilant el coll d'Alforja, de seguida s'hi arriba. De manera que, havent sortit a les vuit, abans de les nou ja érem a un encreuament de carreteres que des de la infància tinc identificat com la porta del Priorat, just a la baixada del coll d'Alforja, que a la dreta enfiles cap a Cornudella i a l'esquerra decideixes si tires cap a Poboleda i Scala Dei, o si vas cap a Porrera. En aquest nexe de camins hi ha la Venta del Pubill, establiment mític (per a mi) i força pintoresc, per evocador de temps ja molt antics, parada obligada d'aquells viatgers de vehicles de tracció animal que ja aviat ningú no recordarà. Actualment, la sala d'aquest establiment l'ocupen, especialment concorreguda els caps de setmana, suposo, esportistes de tot tipus (motoristes, excursionistes, boletaires ara que és el temps, caçadors... i consumidors de turisme d'interior/enoturisme). El servei és adequat als temps i a la clientela; fan esmorzars (a aquella hora) a base de pa amb tomaca i embotit, o truita, o arengada, per situar-nos una mica. Fins aquí tot en ordre.
Havent-nos pres nota una de les noies que atenien i demanat el vi corresponent per a dos homes joves (amb mi venien el meu germà i el meu fill), ens dugueren un porronet de menys de mig litre. Pel meu gust, hauria estat una mida adequada per als porrons del moscatell que inclouen tant sí com no en un "postre de músic", però mai la mida d'un objecte central de la taula com el porró, aquest broc que compartim; perquè la seva missió no és sinó aquesta: afavorir la reunió, servir de nexe, exercir de font comú... I per acomplir aquest encàrrec, el porró ha de ser gran, ha de durar, ha de tenir la capacitat suficient per garantir-nos, tàcitament, que en tindrem prou, que no ens l'acabarem. Un porró petit es pot acabar, i a més de provocar una situació enutjosa, perquè les escorrialles del broc mancades de l'empenta adequada són l'origen de gestos ridículs, constantment adverteix a la taula de les seves limitacions, desafavorint la reunió, la conversa, i la ingestió agradable d'aliments. Aquests porrons petits, de miniatura, tenen unes dimensions i un pes inadequat a la mà d'un adult, i l'empenta que generen és petita, impedint la correcta projecció del líquid des del braç fins a la boca. Són porrons infantils.
En aquest context, vaig sentir l'impuls de denanar un porró més gran i, ai las! no en tenien; o això em van dir, sense gaire miraments. Aquesta fou per a mi una sorpresa majúscula. Jo creia que el màrketing local i intuïtiu els havia portat a reduir el tamany dels porrons per una raó d'adaptació del negoci a la sociologia (hi ha teories que sostenen que el consumidor actual menja menys que abans i per tant és lògic reduir les dosis), però pensava que demanant-ho expressament em podrien canviar el porró per un de normal. Doncs em vaig endur una negativa rotunda. Jo vaig respondre demanant una mica més de vi, que em van cobrar puntualment, perquè tenia l'orgull ferit, però, sobretot, per destruir la màxima encoberta segons la qual, "avui dia, ningú no s'acaba el porró sencer, i per això el posem petit".

Referencias:

Dirección para referencias