vinum

Engolir o alimentar-se

Parlarem de la dicotomia entre l'acte d'empassar i l'alimentació.

El Ferran Monegal, entrevistat al programa MINORIA ABSOLUTA de RAC1 ha dit que contra la "TELE" l'única opció és evitar empassar. Mantenir una actitud crítica, segons ell, és imprescindible.

Aquesta reflexió sobre un producte de consum de masses, la televisió, m'ha fet pensar en els productes d'alimentació de masses, que provablement com en el cas de la televisió, els empassem.

L'actitud crítica davant l'aliment, converteix l'acte alimentari en una circumstància cultural. Enlloc d'empassar, critiquem allò que tenim al davant i que ens anem a posar al cos a través de la boca. És una actitud que requereix un criteri i un entrenament i provablement per això serà un acte cultural. Parlar d'allò que mengem converteix l'aliment en un element cultural desitjable, perquè ens lliura d'empassar productes de manera acrítica.

Per poder parlar, però, necessitem conèixer. La qüestió rellevant és la forma d'aquest coneixement.

Hi ha un altre salt, molt desenvolupat en el sector del vi: GAUDIR. Ens diuen sovint que del que es tracta és de GAUDIR i quasi mai ens parlen d'alimentar-se.

Jo crec que el plaer és un fenomen ocasional, i que reduir el vi a un producte per aconseguir plaer és tancar-lo en un espai molt reduït. Crec que el vi ha de ser a l'alimentació, a una alimentació de qualitat, que eviti empassar acríticament. I quan es tracti de GAUDIR ja buscarem un vi ben especial.

L'acidesa és intel·ligent

Em faig la pregunta perquè n'acabo de sentir l'associació a la ràdio

El productor de la pel·lícula Vicky Barcelona (desconec si és així que s'escriu) i empresari de comunicació Jaume Roures acaba de dir a la ràdio que l'estrena del film de Woody Allen sobre la nostra Barcelona va anar molt bé i que la crítica va ser fantàstica, perquè "és molt àcida, molt intel·ligent".

Interpreto que la intel·ligència, segons Roures, és frescor, velocitat, força...

És això la intel·ligència?

Jo conec un viticultor interessant que renega de l'acidesa dels vins blancs per fer-ne una valoració positiva.

Vi: cultura i alimentació

Parlaré de menjar i benestar

El vincle entre el vi i la Cultura m'ha dut a pensar sobre l'estil d'alimentació del vi, que és necessàriament relaxat. Anticipo aquí, i ja ho desenvoluparé en una altra ocasió, que el vi genera BENESTAR. Perquè el ritme que estableix el vi en els àpats és ponderat. El vi és un aliment més, amb el seu gust i amb una personalitat que el fa singular i autònom, cridant l'atenció de qui l'engull. El vi provoca una parada en l'acte de la ingestió d'aliments, un punt i seguit que impulsa la reflexió i el judici sobre allò que es menja.
Perdoneu l'elucubració. M'abstinc de fer-ne aquí una teoria, però deixo apuntat el concepte de BENESTAR vinculat a un ritme dels àpats marcat pel vi i que els convertiria en alguna cosa més que un acte biològic d'ingestió alimentària.

Perquè el BENESTAR actuaria com a benefici emocional, més enllà dels beneficis funcionals descrits pels estudis que relacionen el vi amb la salut.

A Itàlia es menja bé

Si heu escoltat la tertúlia de Catalunya ràdio haureu vist que deien que a Itàlia es menja bé.

Entre l'Oriol Boïgas i el Joan Francesc Mira, aquest matí, a la tertúlia de Catalunya ràdio, s'han posat d'acord que, malgrat que Itàlia és un país on el desgovern és absolut i, després de cantar un reguitzell de greuges dels seus polítics, del desànim de la seva societat, aquest és un país on ES MENJA BÉ. Diu que els italians "això ho conserven". I jo em pregunto: com es concreta aquesta sensació segons la qual a Itàlia es menja bé?

Sopa amb brosses

Prenent nota dels suculents i alhora senzills sopars de caa.

També educatius, però sense obsessionar-nos-hi, més per sintonia biogràfica per per una altra cosa, acostumem a menjar coses com aquesta: ahir vam sopar sopa amb brosses. I havíem dinat verdura i carn d'olla, del caldo que vàrem fer el dia abans. Molt de gust.

Maset del Lleó; De la bodega a casa

El missatge de comunicació d'aquest producte il·lustra sobre l'heterogeneitat del sector del vi.

Escolto molt la ràdio, al cotxe, per exemple. Els que "patiu" aquest vici, com jo, haureu sentit la publicitat de Maset del Lleó. Es presenten com una bodega que fa lliuraments (de vi) a domicili. És una marca desconeguda. Tot el que se'n coneix és aquesta comunicació publicitària, a part del producte, aquells que l'hagin provat. L'oferta va lligada a promocions (2x1 o 3x1...) i tot i que indiquen un número (902) per poder fer les comandes, sé positivament que disposen d'un servei de tele-venedors, que telefonen als domicilis de la gent, oferint allò que anuncien per la ràdio.
Jo he vist funcionar Call Centers, per vendre telefonia, Canal +, publicitat i Páginas Amarillas, o enciclopèdies. Algú algun dia (segur que van ser els americans) va inventar la venda telefònica i va establir uns estàndars, vàlids per a qualsevol producte. De fet, recordo algunes regles del joc ben curioses, o millor, vertaderament surrealistes. Ex: el tele-venedor ha de posar-se en posició erecta i somriure. Es veu que l'índex de vendes augmenta notablement.
Què hi ha darrere una tele-venda?
En primer lloc, i com el seu propi nom indica, distància. I per tant, per generar interès en el comprador caldrà establir un clima de comunicació determinat.
Però, quins són els mòbils de compra d'un interlocutor que es troba a distància del venedor, que veu restringida la comunicació dels gestos, i que, sobretot, pateix l'absència de la presència física?
Si convenim que en tot acte de compra-venda hi ha una dosi de confiança, haurem de reconèixer que en la tele-venda aquest ingredient està modificat, almenys en la seva quantitat.
Jo crec, i l'oferta de Maset del Lleó m'ho confirma, que els motius pels quals un consumidor s'avé a aquest tipus propostes són radicalment diferents dels habituals. Analitzaré la qüestió:
Ja he dit que el producte és desconegut, perquè si es tractés d'un article adquirible en els canals habituals, l'única motivació de compra residiria en el SERVEI a domicili, puix el client tindria l'oportunitat de comparar l'oferta amb allò que ja coneix i, suposant que el preu fos superior, podria atribuir-lo al SERVEI i els seus derivats (costos de logística). Tanmateix, l'oferta de Maset del Lleó es presenta com això, com un servei a domicili, aludint potser a l'eliminació d'intermediaris i, buscant un pressumpte benefici en aquest punt. També hi ha una al·lusió a un escenari mític, de contacte directe amb la bodega, un indret màgic en l'imaginari popular, perquè aquests llocs tenebrosos i humits s'associen a històries riques i suggerents. Per tant, doncs, els hipotètics clients, els receptors de la trucada telefònica, ja tenen dos beneficis, un de funcional, amb el SERVEI a domicili (potser dirigit a la senyora de la casa?), i un d'emocional, de contacte amb la bodega (més per al mascle?), Però és insuficient. Maset del Lleó és una marca desconeguda (volgudament?) i necessita promocions, necessita vèncer la reticència a l'acte de compra, que sempre n'hi ha. D'això hi ha una teoria (com de tot), És la teoria del reflux. Si en l'oferta d'un producte desconegut i fins i tot innecessari el preu és baix, la nostra reticència a provar disminueix, necessitem menys arguments. I en el cas de Maset del Lleó, l'oferta és tant atractiva, des del punt de vista del preu, que ens impulsa a provar, perquè en tot cas hi perdríem poc. Jo particularment desconfio d'aquest tipus d'ofertes, hi intento esbrinar els motius de beneficis tan notables, i acostuma a costar-me de convèncer-me; però la teoria existeix perquè hi ha una estadística que la recolza. I sé que en el cas de Maset del Lleó l'èxit és colossal i que molts consumidors s'acullen a les promocions.
A mi, el món del vi, amb la seva complexitat i el catàleg de peculiaritats que el sostenen, m'impulsa, més que en altres sectors, a buscar la confiança del bodeguer, de la persona que sap de l'origen (comercial) de l'article, i per tant, em costaria molt acollir-me a una oferta com aquesta, però funciona.
Després, en paral·lel, fora de l'àmbit de mercat al qual es dirigeix la comunicació de Maset del Lleó, hi ha els altres canals, els que en el vi són prescriptors, els crítics, que poden ajudar al consumidor a fer-se un criteri a l'hora de seleccionar els vins. Curiosament, fa dues setmanes, en l'article que el Joan Nebot publica a la revista El Temps periòdicament, el vi escollit era un criança negre de Maset del Lleó. Era presentat i lloat. Per tot el que he explicat em va xocar, tot i que confio en el criteri del Joan Nebot.

Josep Palau i Fabre, in Memoriam

D'una frase poètico-filosòfica de Josep Palau i Fabre

L'home és un animal que es busca, a sí mateix, s'entén. Jo en conec algun, d'home.
I crec fermament que el vi ajuda a trobar-se

Bodegas Castiblanque edita las ‘Guías Enológicas Didácticas’ para alumnos de Primaria

La experiencia persigue educar a los chavales en el conocimiento de la cultura del vino

"A pesar de que el mundo del vino está muy arraigado en Castilla-La Mancha, aún es un gran desconocido en nuestra tierra”, dice Miguel Ángel Castiblanque, gerente de la bodega, para explicar el origen de esta iniciativa. “Realizamos un estudio en el que detectamos que la gente se suele iniciar en la cultura del vino entre los 25 y los 35 años, y que lo hace por razones laborales —como anfitrión de una comida, por ejemplo— o para ganar estatus en su entorno social”, continúa. “Y, en nuestra opinión, adquirir estos conocimientos a esa edad, y con esas metas, tiene como consecuencia una valoración muy superficial del mundo de vino y, por tanto, equivocada”.

Y digo yo que es un ejemplo inmejorable del vino como cultura
web de Bodegas Castiblanque

El 'Vending' saludable

Buscant un nou lloc per al vi

El 'Vending' és notícia perquè el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha promogut una iniciativa per modificar el catàleg de les màquines expenedores d'aliments. Volen arribar a un consens amb els agents del sector perquè disminueixi l'oferta de pastisseria industrial i augmenti la fruita, la llet i els derivats. Sembla ser que els nens (a les escoles i instituts hi ha aquesta mena de comerç a l'abast) que presenten un quadre de sobrepes són un de cada tres, com a la resta de països desenvolupats, i el Departament de Salut pren la iniciativa per invertir la tendència. Els actors del sector admeten la circumstància, tot i que esgrimeixen dos factors: un, que fa referència al preu dels aliments, ja que la fruita és extremadament més cara que les pastes; i l'altre, una obvietat de marketing, perquè segons sembla, les màquines situades en entorns laborals, de públic adult, tenen una forta demanda d'aquestes pastes que el Departament de Salut considera poc saludables. És a dir, que els nens són el demà, d'un present que ja està contaminat. Però això són figues d'un altre paner.
Jo vaig fer una prospecció per incorporar vi (en monodosis) a les màquines de 'Vending', i ho vaig deixar estar ràpidament, perquè el primer interlocutor del sector que vaig trobar em va fer notar que la normativa impedeix el servei de begudes alcohòliques, entre les quals cal incloure el vi. Jo ho desconeixia. Ara, fruit d'aquesta voluntat del Govern per influir sobre aquest sector de subministres alimentaris hi he tornat a pensar: us imagineu una ciutat en la que la gent anés als parcs a dinar, havent adquirit una amanida a un establiment dels que les ofereixen en una carmanyola de plàstic i prengués una dosi individual de vi adquirible en una màquina expenedora? Jo ho veig, en un món quasi perfecte en el que els patis d'illa de l'Eixample fossin encara més accessibles que avui que, val a dir-ho, n'hi ha foça i molt agradables.

assignatura de cuina

els estudiants britànics rebran classes de cuina

Si la notícia fos de Catalunya o d'Espanya, a més de xocant, la criticaríem. Hi hauria potser un gran debat sobre la necessitat de la mesura. El cas és que al Regne Unit creuen que els nens tenen un mal comportament alientari perquè desconeixen els principis bàsics de la cuina. I ara, per arreglar-ho, imposaran la classe de cuina als escolars. Faran una hora de cuina setmanal durant un trimestre. Estic convençut que servirà de poc (sembla poc temps), però la sensibilitat existeix.
Es veu que els nens del Regne Unit superen (estadísticament, s'entén) els límits d'obesitat desijables. Diuen que mengen massa greixos saturats, hamburgueses i sucres.
És provable que el model alimentari dels joves britànics sigui poc saludable, però tal com diuen algunes de les crítiques a la mesura governamental, la feina dels pares és clau, i semblaria que els hàbits tenen un arrelament fort en la família d'aquell país, en el qual s'opta pel menjar processat industrialment des de fa molt de temps.
Aquesta preocupació que es posa de manifest en altres països podria enllaçar amb el projecte Alicia de Caixa Manresa, apadrinat per Ferran Adrià i Valentí Fuster, pel foment de l'aprenentatge de la cuina i els aliments saludables.
Recordo, fa alguns mesos, una altra notícia xocant del Regne Unit. Una part molt gran de la població havia suprimit la taula del menjados, perquè les famílies acostumaven a menjar a la tauleta de la televisió, afirmaven. Les autoritats havien decretat una ajuda per l'adquisició de taules de menjador, crec.